Gone with the summer

Deu coses a la llista d'aquesta tardor:

1. Passar estones a cafès que m'agradin. A evitar: Starbucks, llocs amb mala acústica, decoracions 'modernes', bars amb el menú traduït a sis idiomes, bars amb cambrers antipàtics (tot i que la vertadera plaga son els clients maleducats), cafès plens de ladies who lunch, llocs amb la tele a tota castanya, bars massa nets (una mica de desordre i caos sempre va bé).
El de la foto és l'Emma, un gran sí.



2. Escoltar el nou disc de Beach Beach (La Castanya), amb portada de l'Alba Yruela.



3. Menjar millor, menjar més verd.



4. Anar a fer una ullada a Fatbottom, Continuarà o Arkham; acaben de publicar Charles Forsman, Andrew Rae, Joann Sfar o Sergi Puyol, a qui vam entrevistar al Caràcter.



5. Treure encara més la bici (a veure si deixa de ploure). La preciositat retro de la foto és una Finna Velodrome de Barceloneta Bikes; té 'flip flop hub' a la roda de darrere, per triar mode fixed o singlespeed. Les Finna m'agraden per tres motius, en aquest ordre: 1. són bones bicis, 2. els seus creadors pensen 24-7 en com fer-les millors i més maques i 3. són d'aquí.






6. Urban Outfitters ja té data d'obertura al Triangle, o com a mínim això m'han xivat. Cinc de desembre. Que no ens passi res.



7. El Caràcter torna a casa per la tardor. Ens hem mudat als dijous nit amb un format més lliure i nous noms. Seguim ampliant la llista de  talents (re)descoberts i per descobrir. No deixeu d'enviar-nos suggeriments al nostre correu de Facebook.



8. "True terror would be wake up one morning and discover that your high school class is running the country" (Kurt Vonnegut)

Diumenge 19 d'octubre a l'Heliogàbal a les 19h, un homenatge ("lectures i càntics") a aquest escriptor llegenda de la contracultura i flagell de l'estupidesa humana. L'excusa és la recent publicació de Mare nit a Males Herbes.
Aquí, un breu video on el mateix Vonnegut explica en sis minuts com han de ser "the shapes of stories".



9. Ja ho vam dir a l'Instagram de la productora: estem enamorats de les fagedes. Potser per ser tan poc comuns. La meva preferida -no sóc gens original- és aquesta i, de fora de Catalunya, aquesta.




10. Gaviero: Marinero a cuyo cuidado está la gavia (vela en el mastelero mayor de una nave), y el registrar cuanto se pueda ver desde ella. 

El gabier és, doncs, qui les ha de veure venir. I aquesta és una mica la funció d'una editorial: donar el crit d'avís d'allò que es veu a l'horitzó.
Si editar poesia us sembla una raresa, editar poesia des d'Almeria redobla el mèrit. Aquest any El Gaviero Ediciones compleix una dècada, i juntament amb Cangrejo Pistolero (Sevilla), La Bella Varsovia (Córdoba), Huacanamo (Barcelona), Eclipsados (Zaragoza) o  Casimiro Parker (Madrid) forma part de REPE (Red de Editoriales de Poesía Emergente).
I ara us podria parlar del seu catàleg, les col·leccions, les edicions especials o dels seus autors. Però tota aquesta informació ja és a la seva web. El que fa diferent a El Gaviero, un projecte bonsai -així s'anomenen ells- és justament allò que té en comú amb moltes altres microeditorials: el salt al buit, la col·laboració, trobar el tresor secret, el llibre com a temple i com a amic.

I ara ve un darrer paràgraf que m'ha costat molt escriure.

El Gaviero eren tres. El Gaviero eren -i són- molts, perquè una editorial petita només pot viure amb l'ajuda de moltes mans. Però eren sobretot tres. L'Ana, el Pedro, la Luna. L'Ana i el Pedro van fundar Salamandria, "una revista de este sur", també des d'Almería. Més tard, el 2004, es van aventurar amb l'edició. La seva filla Luna era encara adolescent, però ja tenia un destí reservat entre les prestatgeries de les biblioteques, i de fet ja escrivia.
El títol de Casavella -que va robar les paraules de Coltrane- van a la mida per descriure l'Ana: elevació, elegància, entusiasme. Fe absoluta en la poesia, energia inacabable per tirar endavant projectes, sense fer-se mai aquestes preguntes horribles que ho fan malbé tot (sortirà a compte? servirà d'alguna cosa? arribarà a molta gent?).
L'Ana ja no hi és, però a El Gaviero continuen sent -ho seran ja per sempre- tres. Un número màgic i un triangle perfecte de mirades. Una persona pot deixar en llegat moltes coses, però l'herència de l'Ana no és finita, ni s'atura a un punt del calendari; continua creixent, ramificant-se, germinant allà on no se l'esperava.

(La foto de la Luna és d'Albert Ruso. A la Luna l'entrevistem aquest dijous a Caràcter).



Mex love

Molts dies en silenci al blog, ho sé. Poc wifi (no el vaig trobar a faltar) i una mica de desconnexió, que sempre va bé.
Ara que hem entrat de ple a setembre i a la rutina (excepte els afortunats que marxen aquest mes), tenia ganes d'explicar-vos el viatge que vaig fer a l'estiu. Molts em vau preguntar, en el seu moment, quines ciutats vam veure.

Tenia al cap fa temps viatjar a Mèxic. Un país enorme, on s'ha de triar molt bé què es vol veure (112 milions d'habitants, el 14è més gran del món).
Objectiu: una ruta aprop del mar i de la història.
Un s'enamora de qui s'enamora sense voler, i no hi pot fer res, només gaudir de l'emoció. Mèxic va ser un coup de foudre, un flechazo salvatge, els ulls molt oberts i el cervell a mil per hora, intentant registrar tot allò que anàvem veient.
No només és la seva natura, sinó la llibertat i allò silvestre que té aquest poble, que va tirant endavant amb naturalitat tot i tenir tantes dificultats en contra. El sentit de l'humor: riuen de la seva pròpia ombra, senyal inequívoca de saviesa. El menjar és espectacular, les tabernes i les mercats són un microcosmos amb llenguatge propi, els edificis són de colors vius i les iguanes es passegen tranquilament sota l'hamaca... i mentre a un se li va posant la pell bruna, comença a considerar allò tan clixé -però ah, tan humà- de quedar-s'hi. Un temps, uns mesos. Perquè en vol més.

Al meu instagram podeu trobar fotos d'aquest mes a terres mexicanes. Al final del post, després de les imatges, he fet una guia dels llocs visitats. Molts que devien valer la pena van quedar enrere, era impossible fer-ho tot. Sí que vam intentar afavorir, sempre que fos possible, l'economia local. Indrets i allotjaments respectuosos amb la natura i l'entorn.
A la tornada (encara ara, després de tres setmanes), la sensació és de felicitat, malenconia i agraïment a tots aquells que vam conèixer pel camí. Ells són la meitat o més del nostre viatge.





















































Mèxic: una petita guia

Playa del Carmen - Rosewood Mayacoba - Un dels llocs més bonics i tranquils que he vist mai, una platja perfecta. El Rosewood és a la part menys turística de la Riviera Maya, amb 120 km. de costa verge i el segon escull de coral més gran del món. Molt aprop de les runes maies i amb el trio de color ideal: mar turquesa, sorra blanca, vegetació molt verda. A l'hotel hi ha una fantàstica cata de tequiles i un interessant mix de cuina local i japonesa.

Banyan Tree Mayakoba (també a Quintana Roo). A l'arribar, com a l'anterior hotel, la mateixa expressió a la cara: W-O-W. El lloc perfecte pels amants de la natura, i els qui vulguin conèixer la fauna i flora autòctona: allà hi viuen espècies protegides d'ocells i flors.
Silenciós, molt familiar i acollidor, i una de les postes de sol més boniques de l'Atlàntic, per ser a la part més septentrional del Golf de Mèxic.

El DF: No es pot anar a Mèxic sense visitar la capital. És tot el que hem escoltat d'ella: caòtica, sorollosa, amb tendència a l'improvisació, xerraire. I absolutament fascinant. Impossible de resumir, perquè cada barri és un món -aquest és el seu encant.
Vam visitar varis museus (l'Antropològic, el de Kahlo i Rivera), el Zócalo, el centre històric, els barris de Roma (per entendre'ns, el Williamsburg d'allà: hi van viure Burroughs i Kerouak), Condesa i Polanco.
Al DF es pot menjar molt i molt bé, tant si es disposa d'un pressupost baix o alt. Vam sopar al Paxia, al Merotoro, al Pujol (d'un ex-cuiner de Ferran Adrià) i a El Parnita. També tinc molts bons records del restaurant Diana, amb unes vistes magnífiques. Era a dins l'hotel on ens allotjàvem, el St. Regis.

10 coses més que es poden visitar al DF:
-el Mercat de Medellín (a Campeche, colònia Roma)
-el famós Café el Popular
-el Jardí Botànic de Coyoacán
-el Museo del Juguete Antiguo
-la panaderia Rosetta, també a colònia Roma
-el castell de Chapultepec, dins el bosc del mateix nom
-la Hermosa Hortensia (Plaça Garibaldi)
-la Casa de las Sirenas
-la Galería Mexicana de Diseño
-la llibrería Rosario Castellanos (a Condesa)

La revista Monocle va fer aquesta selecció de la capital, que us recomano especialment.

La següent parada va ser la zona de Chiapas: Palenque, San Cristóbal de las Casas, San Juan Chamula... Una àrea plena de petits pobles, gent educadíssima i càlida i natura salvatge, tot al costadet de Guatemala.
Molt recomenables la zona arqueològica de les runes maies de Palenque, les cascades d'Agua Azul, el Cañón del Sumidero, el Parc Nacional Lagunas de Montebello i els seus manglars, els cenotes... Un dels pocs llocs del món on la part urbana (els pobles) és tan bonica i tranquila com la part natural que els envolta.
Ens vam allotjar a Casa Selah, un dels meus hotels preferits de tot el viatge. Era i és una casa familiar, això és, amb una família al capdavant del negoci i 9 habitacions on sentir-se part d'aquesta petita comunitat. Tot blanc de cotó, tot fusta, tot tan net i acollidor que no fa falta més. Hospitalitat i naturalitat.
Vam menjar a El Punto (Comitán, 13, barrio El Cerrillo, San Cristóbal de las Casas) i al Cocoliche (Cristóbal Colón 3, Real de Guadalupe, San Cristóbal de las Casas).

Després de Chiapas vam viatjar fins Holbox, una petita illa al nord de Yucatán. Salvatge, natural, primària, crua, pacífica, un lloc absolutament únic on un s'entristeix només de pensar que es pugui posar de moda i malversar tot el que hi ha allà, tan fràgil i solitari. No hi ha cotxes, poca cobertura al mòbil (visca!), només es va en bici... o caminant.
Altres illes veïnes que es poden visitar són les de Contoy, Isla Mujeres, Cozumel o Isla Blanca. Continuo pensant, però, que Holbox és la més especial. El contacte amb la natura és inevitable i desitjable (les iguanes es passegen per la platja 'como Pedro por su casa', igual que les papallones o els taurons balena, totalment inofensius) i es pot veure el litoral amb caiac.
Vam dormir a l'allotjament ecològic Villas Flamingos. Una bona idea abans d'anar és informar-se a l'oficina de turisme de Cancún; van ser molt atents i ens van ajudar molt (també són a Twitter). També impagables els bons consells de Sònia Graupera (http://www.soniatravelguides.com/blog).

El viatge va acabar a Tulum, una ciutat amurallada on les runes maies històriques (de l'any 1200) (!) toquen la platja de sorra blanca. Els dos edificis més icònics, els que surten a totes les fotos, són El Templo del Dios del Viento i El Castillo. La silueta d'aquest darrer, amb les torxes improvisades a les seves finestres, feia fa segles de far amateur i avisava els navegants de la proximitat (i el perill) dels bancs de corall.
La selva del parc nacional de Tulum és àrea protegida, i tot i els visitants (que no són pocs), la zona està feliçment molt ben cuidada. De nou, les iguanes són les teves veïnes, però també els micos, l'ós formiguer, els armadillos i un au, l'agachadiza, que posa uns ous increíbles d'estil Pollock.
El Papaya Playa Project és un tipus d'allotjament sostenible -i cool- que marca la pauta eco que després altres hotels han imitat (afortunadament). Allà es valora el silenci, la simplicitat, l'estalvi d'aigua i energia i la convivència i diàleg amb els locals.
Per menjar bé: El Camello, Casa Jaguar (quin peix a la planxa!) i Hartwood.

Si visiteu alguns d'aquests llocs aviat, no deixeu d'explicar-m'ho a Twitter o Facebook. Serà com tornar a ser-hi, una mica.

(Aquest cap de setmana del 13 i 14 de setembre es fa a Barcelona la Fira BCN Viu Mèxic, organitzada per l'Associació Cultural Mexicano Catalana; folk, mariachis, tasts de tequila i mescal (uh!), cicle de cinema, exposicions, danses i, en fi, tot allò necessari per enamorar-se -ben ràpid, com jo vaig fer- d'aquest país que és gairebé un continent).