Caution: wet paint

Que pesades sou les ties amb les ungles, em diu un amic. Nois, nois, nois. No us entereu de res. Les ungles són el de menys. Els milers de colors de pintaungles a l'abast són el de menys. Aquests noms impossibles amb què els bategen (alguns molen molt, tot sigui dit) tampoc importen. La cosa va de diversió i relax. L'ésser humà s'aferra a tot allò que li provoca somriures i/o plaer. I anar a escarxofar-se una estona a un lloc on t'arreglen els ditets és un gust tan gran que si ho provessiu potser ho acabaríeu incorporant a la vostra rutina masculina. I sóc ben conscient que tinc molta sort de poder dedicar una estoneta i uns dinerons a rituals com aquest, tal com està la cosa.
Com en tota qüestió estètica, això sí, una pot caure en certs perills. Mai massa llargues, mai "com de boda", mai impracticables, perquè al final les mans són per a fer coses, i ens agrada cuinar i arreglar estanteries i fer esport. Igual que passa amb els perruquers, quan un troba un lloc on saben tractar bé les pròpies ungles cal conservar-lo a mort, com l'amiga que té descompte a Agent Provocateur o la que treballa al banc i ens ajuda a fer la declaració. El meu lloc, a dia d'avui, és The Pink Peony. N'hi ha mil, repeteixo, però a mi m'agrada aquest. Perquè és tranquil, perquè hi entra una llum natural que senta molt bé i perquè tenen bon gust. I el bon gust és, ai, tan escàs.