Al mar

Fa pocs dies vam passar el matí gravant a un bar de la Barceloneta* que es diu El Guindilla**. Això em va fer recordar alguna temporada de la meva vida en la que vaig voler viure a aquest barri. Tots els barcelonins crec que hem sentit curiositat alguna vegada per això de llevar-se, obrir la finestra i tenir davant el mar. Molts dissabtes al matí hi baixo a fer una volta, ben d'hora, em perdo a estones (sempre em perdo) i reafirmo la idea de com n'és d'especial, aquesta zona.
(*La Barceloneta era i és -més abans que ara- un barri de mariners, construït el 1753 per donar cabuda als habitants de la Ribera que havien perdut les seves cases, enderrocades per a construir la Ciutadella). 
(**Demaneu el secret ibèric amb chimichurri o el tataki de tonyina amb guacamole!).



 

 
 
 
 
Estilisme Bibiana: Jersei Hoss Intropia per Coquette, shorts denim Diesel, bossa i sabates Beatriz Furest
Fotografia: Patricia Burrieza


L'home sensat

Així es fa dir el Raúl al seu twitter, potser en semi-homenatge a John Ford. En aquests temps un home tranquil no dura ni dos segons al ring, però un home sensat sí. Els seus pares no devien creure que fos molt sensat, però, quan després d'estudiar i treure's la carrera d'enginyer industrial, que no és poca cosa, en Raúl va decidir fer un viratge cap al periodisme i la cultura.
No és que ho tingués planejat, de fet. S'hi va trobar. Així passen aquestes coses. Un va a la seva, té els seus hobbies, llegeix el que llegeix i escolta el que escolta, i un dia fa un escrit i el publica en un fanzine d'amics, i d'allà fa el salt a mitjans underground (Mondo Brutto, per exemple) i de l'underground al mainstream (La Vanguardia, posem) només fa falta una mica de temps, talent i ganes.
Raúl Minchinela va tenir aquestes darreres dues coses. I, amb tot, manté la seva independència ideològica d'una manera feroç. No són pocs, que m'hi vaig fixar jo, els que al seu twitter li deien, amb una certa sorna, 'ara resulta que sortiràs a la tele, tu?'. I ell, home sensat, com si sentís ploure. És clar que sí. A la televisió, perquè no. I als diaris, i a Internet, i enmig d'una plaça pujat a un calaix de fusta, si li ve de gust. Cadascú és lliure de dir la seva allà on vulgui.
Tinc una gran temptació de citar-vos alguna de les frases que va deixar anar a l'entrevista que li vam fer a mitjans de març. Però no. Les reservo totes per a aquesta nit.







Estilisme Bibiana: Jaqueta i pantalons de Sita Murt. Jersei d'Etxart & Panno. Botes de Lacoste
Fotos: Patricia Burrieza

El desig

La setmana passada vaig rebre un gran regal d'un amic. Tot regal pensat i comprat amb carinyo diu molt de la persona que l'ofereix. En el meu cas particular, el regal venia carregat d'atenció al detall, sentit de l'oportunitat i amplitud de mires. M'explico. Dies abans havíem fet pel Caràcter una entrevista al Max, conversa que en pocs dies veurà la llum. En Max és un tio ben interessant, que les ha vistes de tots colors, versàtil com pocs dibuixants d'aquest país. Ha tocat pals d'underground (Gustavo, Peter Pank), surrealisme (Bardín), tasca editorial (va ser un dels fundadors de El Víbora i de Nosotros somos los Muertos), col·laboracions amb premsa (El País) o amb música (Radio Futura), amb un estil sempre reconeixible -a pesar de la seva constant evolució.
De l'entrevista en vaig sortir feliç, vaja, i se'm devia notar, perquè el Genís (que es com es diu l'amic) en va prendre bona nota. Als pocs dies arribava a les meves mans "El deseo" de Gilles Deleuze (ed. Tandem), amb textos de Maite Larrauri sobre el filòsof francès i amb -naturalment- les sàvies paraules de Deleuze i amb (vet aquí!) il·lustracions del mateix Max. Fins a meitats d'abril podeu veure a l'Arts Santa Mònica una mostra comissariada per ell, Oh panòptica ficció!.
El llibre ja està llegit, i vaig per la segona tongada, la d'aprofundiment i saltar aquí i allà segons les apetències.
L'amic Genís es va llicenciar en Història i Arqueologia, especialitzant-se en Paleolític Inferior (la fase prehistòrica més rica en espècies d'homínids), però la vida a vegades és curiosa i ha acabat sent un gran expert en tecnologia, xarxes i projectes d'Internet (aquí s'explica millor). Sempre sense perdre el sentit de l'humor, que és el que m'agrada d'ell. Molt actiu a Twitter (un lloc també molt ric en espècies d'homínids i sub-homínids) i bon regalador, com ja heu pogut veure.


 


(Quan tenia 70 anys -i ja duia una dècada amb problemes respiratoris molt greus-, Deleuze va llençar-se des de la finestra del seu apartament a París. Refusà sempre una autobiografia ("la vida dels acadèmics sol ser tan avorrida") i deixà darrera seu una de les obres filosòfiques més importants del segle XX.
Aquí teniu un link a un documental magnífic sobre ell, dirigit per Pierre-André Boutang a 1988, Deleuze A to Z).

Flower power

M'agrada tenir sempre flors a casa. M'agrada més encara si me les ha regalat algú, però sino les compro jo de tornada a casa, cap problema, igual que el diari del dia, fruita o pa.
Hi ha qui diu que és trist comprar quelcom que morirà tan aviat, que ja s'ha comprat mort, d'alguna manera. Però les flors són bellesa, i som afortunats de poder rodejar-nos de bellesa. És un plaer prescindible i, com tot plaer prescindible, resulta mentalment necessari de tant en tant.
Botigues de flors n'hi ha moltes, i de floristes -per sort- encara en queden també, a les Rambles sense anar més lluny. I després hi ha els 'free agents', els creadors independents que van a la seva i empenyen els límits. Vaig conèixer els nois de Bornay a través de la dissenyadora Teresa Helbig, i de seguida vaig pensar que és molt poc comú aquesta barreja d'estètica i pop, amb referències a l'art, el cinema o la moda. Divertit i molt elegant.

[En l'ordre de les fotos: Isolation (Joy Division), Yellow Submarine, Pixel, Matisse, Finding Nemo, Sioux].









Fotos: Marçal Vaquer.

L'as a la màniga

Quan algú diu: "és que els hotels són tan impersonals, tan avorrits... enlloc com a casa", penso 1. quina mena d'hotels ha vist aquesta persona, 2. a quina mansió o palau deu viure perquè a la comparativa guanyi la llar i 3. com algú pot NO voler que li facin tot? Sóc hotelòfila a mort, i a pocs llocs he estat tan feliç com a aquests espais, a milers de kilòmetres de casa. 
Com alguns recordareu, de fet hi vaig viure un mes, i el que jo vaig veure allà -que m'enduré a la tomba- no es pot recrear a altres ambients que no siguin tan 'random'. A un hotel la gent fa coses que mai faria a casa. M'hi incloc. Com per exemple: tenir tota l'habitació completament desordenada i plena de coses, amb vestits penjant al lavabo, pintaungles alineats al balcó, revistes a la catifa, una ampolla de champagne sota el llit (com va arribar-hi?) o donuts de xocolata i un llibre de Dorothy Parker a la vora de la banyera. 
A casa meva sóc un general prussià de l'ordre. Als hotels m'expandeixo com una taca d'oli, fins no deixar un pam de terra lliure. 
He estat a alguns dels hotels més bonics del món i, si Déu vol, encara me'n falten uns quants per veure. Per exemple, l'Ace Hotel de Shoreditch (Londres). Amb tocadiscs i vinils, bicis, roba de llit d'A.P.C, una botiga de flors dins l'hotel i també un bar de sucs, mobles d'Ercol, Benchmark, Rega, Wo&We...
El proper a la llista. 



 

 




Camps, camps, camps

Això canten els vàlius, que tocaran aquest diumenge al Caràcter. I cap al camp que vam anar amb tot l'equip, a finals de gener. Pensàvem que ens congelaríem, però va fer un dia espectacular, de sol fort i cel blavíssim. I a què anàvem al camp, preguntareu. Doncs bé, volíem entrevistar Blaï Mateu, que és jove però ja té vint anys -si no més- d'experiència en el món del circ, que és el que ha vist sempre a casa -els seus pares també s'hi dediquen. Quan dic 'circ', no penseu si us plau en la concepció clàssica. Les coses han canviat molt. La Baró d'Evel és una companyia franco-catalana molt més propera al món de l'art i el teatre. Espectacles amb bellesa i sensibilitat, on s'empren tècniques digitals i totes les arts escèniques hi tenen cabuda.
Podreu escoltar en Blaï i veure com és una autèntica vida al circ aquest diumenge a les 22h.






Estilisme:
Jaqueta Bibiana: Lavand, jersei de Cruciani, shorts Diesel i botes Lacoste

Fotografia: Patricia Burrieza

Quan un imperi cau ningú no ho veu

La primera setmana van ser Da Souza. Renaldo & Clara van venir al Caràcter #2, i el tercer programa va ser el d'Esperit! (Mau Boada). Des de les primeres converses, ja fa mesos, sobre què volíem incloure al programa, la paraula "música" va aparèixer molt aviat. Els grups es presenten en un format que té una mica d'assaig informal, alguna cosa de concert i una tercera part d'entrevista.
Els vàlius (ells ho escriuen amb minúscula) es diuen Gerard i Pol. I vet aquí que una tarda de març, de les encara fresques, vam pujar al Tibidabo i vam muntar 'el chiringuito' tècnic en poca estona, i així vam gravar un concert privilegiat, com tots els del Caràcter: tocar només per a l'equip que -val a dir-ho- sempre els disfruta tant com la colla més entregada de groupies.
Els vàlius criden, s'equivoquen, paren, tornen a començar. Us recomano que (si no les enteneu en escoltar-les), busqueu què diuen les seves lletres.














Vestuari Bibiana Ballbè:
Parka: El Ganso
Sabatilles esportives: Converse
Samarreta: Humanoid per a Coquette
Short: Diesel

Agraïments: Parc del Tibidabo
Fotografia: Patricia Burrieza

L'ànsia que cura

No sé si són conscients de fins a quin punt el títol del nou disc és literal. Tots els fans estaven esperant el seu setè treball amb moltes ganes -de fet, aquells que el vulguin en vinil encara hauran de fer una mica més de temps, fins el 8 d'abril.
Durant els rodatges sempre ens trobem algú; és normal quan passes moltes hores fent voltes pel centre de Barcelona i a espais amb molt de tràfec. L'intercanviador entre la groga i la verda, per exemple, tan "estimat" pels barcelonins. Jo xerrava per telèfon amb una il·lustradora que aviat estarà al Caràcter quan el vaig mig veure, venint cap a nosaltres, i el vaig interceptar. Vam tenir pocs minuts amb ell (havia d'anar a fer les seves coses), però els suficients per poder preguntar quines són les primeres sensacions del llançament.
Amb tots vostès, monsieur Carabén.














Estilisme Bibiana:
Top: Lacoste Live!
Bomber: American Vintage
Pantalons: Sita Murt
Sabates: Castañer

Agraïments: TMB
Fotografies: Patricia Burrieza

Purple rain

Vaig quedar a Poblenou amb la Tuixén Benet, coreògrafa a Les Filles Föllen i també col·laboradora a Canada. Acaba de dirigir el seu primer videoclip, "Caballo negro", que podeu veure aquí. Va rodar-se a juliol del 2013, a la vora d'Hostalric, i s'inspira en l'espectacle de graduació de la Tuixén, Projecte Final. Una coreografia apartentment senzilla de tres noies que fan de cavalls una nit d'estiu al mig del bosc. Podeu veure l'entrevista que li vam fer a la web del programa.








Estilisme Bibiana:
Barret Mango, abric Bershka, jersei Cruciani, jeans Levi's, sabates Castañer
Fotografia:
Patricia Burrieza