L'as a la màniga

Quan algú diu: "és que els hotels són tan impersonals, tan avorrits... enlloc com a casa", penso 1. quina mena d'hotels ha vist aquesta persona, 2. a quina mansió o palau deu viure perquè a la comparativa guanyi la llar i 3. com algú pot NO voler que li facin tot? Sóc hotelòfila a mort, i a pocs llocs he estat tan feliç com a aquests espais, a milers de kilòmetres de casa. 
Com alguns recordareu, de fet hi vaig viure un mes, i el que jo vaig veure allà -que m'enduré a la tomba- no es pot recrear a altres ambients que no siguin tan 'random'. A un hotel la gent fa coses que mai faria a casa. M'hi incloc. Com per exemple: tenir tota l'habitació completament desordenada i plena de coses, amb vestits penjant al lavabo, pintaungles alineats al balcó, revistes a la catifa, una ampolla de champagne sota el llit (com va arribar-hi?) o donuts de xocolata i un llibre de Dorothy Parker a la vora de la banyera. 
A casa meva sóc un general prussià de l'ordre. Als hotels m'expandeixo com una taca d'oli, fins no deixar un pam de terra lliure. 
He estat a alguns dels hotels més bonics del món i, si Déu vol, encara me'n falten uns quants per veure. Per exemple, l'Ace Hotel de Shoreditch (Londres). Amb tocadiscs i vinils, bicis, roba de llit d'A.P.C, una botiga de flors dins l'hotel i també un bar de sucs, mobles d'Ercol, Benchmark, Rega, Wo&We...
El proper a la llista.