Era la tarda en què estrenavem el
Caràcter, i havia tingut tot el dia a l'estómac el run-run aquell que és una barreja de nervis, il·lusió, expectació, dubtes, curiositat. Vaig pensar: vés a un lloc que et relaxi, a on t'hi trobis bé. La llista mental era llarga, però no volia anar massa lluny de casa. Venia de gust llum (era una tarda clara) i silenci (una paraula que sempre m'ha dut sort) i vaig triar el
Blanc, el gastrobar del Mandarin. Cuina mediterrània, vi a copes, hora del tè. Tot senzill -que no simple- i ben fet.
Vaig agafar un diari. A l'estona, a l'adonar-me que tenia el cap a un altre lloc i la lectura no m'aprofitava, vaig fer el que hauria d'haver fet des del principi: relaxar-me, respirar fons i disfrutar del que tenia al voltant, el lloc i la companyia. Poques hores després vam quedar amb l'equip per veure el programa junts, i el vam disfrutar molt.
